CANVI DE MODEL I PERFIL DE L’ATUR A LA NOSTRA CIUTAT

La ciutat industrial dels anys 70 s’ha transformat en una ciutat amb una estructura econòmica diversificada, però amb serveis insuficients. La indústria ha patit una pèrdua de pes considerable en l’estructura productiva de la ciutat.

Avui Mollet constitueix el centre comercial i de serveis del que s’anomena el Baix Vallès i la seva estructura econòmica es basa fonamentalment en el comerç al detall i els serveis, que agrupa el 77% de l’activitat econòmica de la ciutat fruit de la creixent complexitat dels models de producció i que ha fet que la major part del creixement de serveis estigui motivat per la demanda de la mateixa indústria i pels processos d’externalització.

Pel que fa al mercat de treball, Mollet és la capital d’un mercat local de treball amb un fort intercanvi de moviments laborals. En els darrers quinze anys, el sector de la construcció ha estat un dels grans motors, tant econòmics com d’ocupació. Aquesta situació però ha canviat, no solament per la crisi del sector que indubtablement té un efecte important, sinó també perquè s’està esgotant el sòl per al mercat d’habitatge o per les activitats econòmiques.

El model de creixement basat en el totxo està esgotat i necessitem un model productiu ambientalment sostenible i al servei de les persones, del contrari tindrem majors dificultats de sortir de la situació en la qual estem vivim. Aquesta realitat també és aplicable a la nostra ciutat si volem una recuperació de la nostra economia local i crear ocupació.

El període de més destrucció d’ocupació ha estat entre els anys 2007-2009 en què l’atur es va incrementar en un 101,92%. En canvi, entre gener del 2009 i gener del 2012 ha estat d’un 21,33%. Durant tot el període 2007-2012 l’atur ha augmentat en un 59,18%.

Per altra banda, mentre la mitjana dels 38 municipis de més de 30.000 habitants té una mitjana interanual d’atur del 7,02 i en el conjunt de Catalunya l’increment interanual és del 7,39%, Mollet del Vallès té l’increment interanual més alt, un 12,28%, ( seguit de Sant Boi de Llobregat un 10,57% i Esplugues de Llobregat un 10,32%).

L’atur per sexe mantindria la proporció que existeix a nivell general, és a dir, un 52,23% són homes (3.056) i un 47,76% són dones (2.795).

Cal dir també, que de les 5.851 persones un 9,54% són menors de 25 anys, en aquest sentit Mollet estaria en un 1,65% per sobre de la mitjana dels 38 municipis de més de 30.000 habitants. En canvi de 45 anys i més Mollet estaria quasi bé 2 punts per sota. Per últim el gruix dels aturats i aturades es situa en la franja d’edat entre 25 a 44 anys un 52,35% semblant al nivell general de Catalunya.

Segons el nivell formatiu assolit, els aturats/es majoritàriament compten amb un títol d’educació general (el 66,45%), que engloba tant l’educació secundària obligatòria com el batxillerat, seguit d’un 8,86% de persones aturades que tenen els estudis primaris incomplerts o sense estudis. Solament hi ha un 3,74% de persones aturades amb estudis universitaris i un 5,70% tècnics professionals.

Per tant, un dels elements importants per a la creació d’ocupació és elevar els nivells formatius i professionals per aconseguir una millor inserció en el mercat de treball, ja que en els propers anys es necessitarà mà d’obra més qualificada.

En aquest sentit si ho analitzem per ocupacions veurem que del total d’aturats i aturades, el 42,07% provenen de les ocupacions elementals, un 14,98% són artesans, treballadors industrials i construcció i un 12,71% treballadors restauració, personals i venedors i solament el 7,07% són tècnics professionals.

Per altra banda, la major part dels aturats/es procedeixen del sector serveis (el 62,21%). A continuació, els que provenen de la indústria representa el 18,56% i els de la construcció el 12,69%; el 1,45% dels aturats/des van tenir la seva darrera feina a l’agricultura i el 5,07% restant són persones sense ocupació prèvia. Si es compara amb les 38 ciutats de més de 30.000 habitants també el sector serveis és el que més aturats/de té però, en canvi Mollet està 1,24% per sota i en canvi a Mollet el segon sector amb persones aturades és la indústria i no la construcció que és el sector productiu en la mitjana dels 38 municipis de més de 30.000 habitants.

Respecte a la durada de l’atur i perceptors de prestació o subsidi cal dir que del total d’aturats i aturades a la ciutat un 45,46% estan en la franja de durada d’atur entre 3 mesos fins a 6 mesos. De sis mesos a 12 mesos hi ha un 18,15% i més de 12 mesos hi ha un 36,38%. Un 58,14% dels aturats i aturades són perceptors de prestacions o subsidis mentre que al gener de 2.011 era d’un 64,61%.

Per últim, respecte a la nacionalitat de les persones aturades, 4.349 persones (el 74,32%) és autòctona, 1.361 persones (el 23,26%) és d’origen extracomunitari i 141 persones (el 2,40%) és procedent de la UE-27. Els tres col·lectius més important de l’atur extracomunitari prové per aquest ordre: 33% Magreb, 28,29% Àfrica Occidental i d’Amèrica Central i del Sud.

HI HA ALTERNATIVA AL MODEL DE SOCIETAT QUE ENS VOLEN IMPOSAR

Els governs neoliberals d’Espanya i Catalunya que gestionen els efectes de la crisi econòmica volen que creiem que tot s’ha de qüestionar en defensa de l’austeritat i el dèficit públic, això sí, impulsant un nou model de societat basat en la privatització de sectors públics estratègics i un empitjorament d’allò que és públic, tant pel que fa a les condicions salarials i laborals dels empleats públics com a la prestació de serveis, tot acompanyat amb més desigualtats socials. Aquesta és l’estratègia que volen impulsar els neoliberals deixant un país que no reconeixerem perquè, segons ells, no hi ha sortida a l’actual situació.

Aquest nou model de societat que ens volen imposar acaba amb els valors de l’Estat del benestar i de la protecció social que fins ara teníem. No és un model per sortir de la crisi ara, és un model per quedar-se definitivament si no hi ha un ampli moviment social que canviï aquesta situació. La crisi és una excusa que fa servir i aprofita la dreta per canviar les relacions econòmiques i socials que hem conegut i hem tingut fins ara al nostre país.

Ens han dit també que el sistema financer espanyol era el millor del món i el més segur, en canvi veiem els resultats de la nefasta gestió. S’han de demanar responsabilitats al Governador del Banc d’Espanya, però no només a ell  com pretén ara el PP què així no assumeix cap responsabilitat per la gestió de Bankia. No poden anar-se’n sense cap responsabilitat, mentre la ciutadania està pagant les conseqüències de la seva mala gestió i el president del Govern espanyol ens diu que no hi ha diners per atendre el pagament dels serveis públics i en canvi si que hi ha diners per rescatar els bancs.

Ens volen fer veure que no és possible una altra sortida a la crisi i cal dir que això no és veritat, hi ha sortida amb polítiques diferents, apostant per un sistema fiscal més redistributiu que penalitzi les rentes altes i que penalitzi la circulació financera del capital amb l’objectiu de reduir les desigualtats socials, canviant els valors que aposten per la igualtat, les necessitats de les persones, el medi ambient, a l’inrevés del què defensen les forces neoliberals, que defensen exclusivament els valors econòmics per sobre de les persones.

Hi ha sortida transformant el model productiu i ajudant a l’economia productiva i penalitzant l’economia especulativa. Creant una banca pública que faciliti crèdit amb baixos interessos financers per ajudar a les empreses i les persones. En definitiva fer una societat més justa, fer créixer el benestar de les persones i amb treball digne.

S’està construint una esperança de canvi amb la victòria de François Hollande a França, amb els resultats a Grècia amb una davallada electoral de les forces dominant fins aquest moment i l’augment electoral de SYRIZA i la derrota d’Àngela Merkel al Land de Renania del Nord-Westfalia a favor del socialdemòcrates i els verds. A Espanya, l’acord a Andalusia entre el PSOE i IU per fer govern és una esperança per fer polítiques diferents i consensuades amb la ciutadania a través dels seus representants.

Hi ha cada cop més gent al carrer que estan en contra de les polítiques que no tenen en compte les persones. S’està creant un ampli moviment social amb propostes que necessiten tenir una expressió a les institucions. Això vol dir que cal crear un front ampli, plural, flexible, divers i en xarxa amb un programa comú en contra del model de societat que ens volen imposar i això també vol dir, trencar amb el consens del 78 i obrir un canvi cap una nova forma política de l’Estat espanyol perquè els neoliberals han trencat el consens i s’estan carregant l’estat social i democràtic de dret, els drets socials i nacionals i les llibertats que propugna la Constitució espanyola de 1978.

UNS PRESSUPOSTOS CONTRA L’ESTAT DEL BENESTAR

La crisi no amaina, no es visualitza en l’horitzó una llum que permeti veure que estem al final del túnel, a l’inrevés es veuen núvol que poden dur de nou tempestats a la nostra malparada economia.

Les polítiques econòmiques que duu a terme el Govern del PP no té cap credibilitat per ningú i això és un problema. Les seves receptes econòmiques tenen a l’economia espanyola en un estat depressiu.

Els pressupostos de l’Estat per al 2012 –desprès de trigar mesos en presentar-los per a les eleccions andaluses- ens comuniquen uns pressupostos austers amb retallades significatives que afecten fonamentalment a l’estat del benestar.

Aquests pressupostos tenen un doble efecte. Per una banda, hi ha una desconfiança dels mercats, de les institucions comunitàries que es compleixin els objectius del dèficit per aquests any 2012 i aquesta desconfiança fa augmentar la prima de risc i per tant els tipus d’interès són més alts. Per altra, aquests pressupostos no ajuden a reactivar l’economia, davant el deteriorament de la situació econòmica actual. Sense reactivació econòmica no hi ha sortida social i econòmica.

L’objectiu d’aquests pressupostos no són tampoc crear ocupació, ni les polítiques socials dirigides a les persones. S’han retallat les ajudes a la dependència, retallades en sanitat i educació. Les partides destinades a les polítiques actives d’ocupació i foment de l’ocupació reben una retallada molt important.

Els ingressos que Catalunya ha de rebre per part de l’Estat en matèria d’ocupació patirà una retallada del 58% i en alguns programes concrets un 97%, sobretot aquells programes destinats als ajuntaments que sens dubte si es manté la proposta afectarà de ple a les actuacions i mesures que realitzen els ajuntaments en polítiques actives d’ocupació i foment de l’ocupació, i el més greu és que agreujarà encara més, la situació de les persones que no cobren cap prestació de subsidi.

Són uns pressupostos que discriminen, mentre es continuen fent inversions de dubtosa eficàcia, en canvi no es fa cap inversió ferroviària en rodalies com és el cas de Catalunya per millorar la mobilitat de milers de ciutadans i ciutadanes que cada dia es traslladen per anar a treballar.

En definitiva, la política econòmica i pressupostària del PP no és neutra ja que beneficia als de sempre els poderosos i perjudica a les classes mitjanes i als sectors socials amb més dificultats que són els que estan suportant el pes de la crisi, mentre a altres se’ls aplica l’amnistia fiscal en els pressupostos més restrictius de la democràcia.

EL DIA DESPRÉS DEL 29-M

Josep Antoni Duran Lleida diu que l’aturada del 29-M ha estat un fracàs, continua ofuscat amb el moviment sindical, passant a ser, desprès d’Esperança Aguirre, el polític de la dreta més antisindical. Més intel·ligent és el seu company de files Carles Campuzano, que veu risc de fractura social i per tant defensa que la tramitació de la reforma al Congrés ha de ser una oportunitat per acostar posicions.

La vaga general del 29-M ha estat un èxit sense cap dubte, tenint en compte els obstacles que ha tingut des de la data de convocatòria. Hi ha hagut pressions mediàtiques de tot tipus, pressions empresarials als treballadors/es sota amenaces d’acomiadaments sí secundaven la vaga, per tant, molta por a perdre el lloc de treball, gent que no ha pogut parar perquè necessita els diners per arribar a final de més, malgrat tot, simpatitzava amb aquesta vaga i que a la tarda molta d’aquestes persones van ser a les manifestacions convocades per CCOO i UGT .

La manifestació de Barcelona va ser una de les més importants realitzades a l’Estat espanyol i una de les més multitudinàries de les que s’han fet últimament a la ciutat de Barcelona contra la crisi i les mesures que han impulsant els diferents governs. Aquests haurien d’escoltar a la ciutadania, perquè no solament han sortit contra la reforma laboral, sinó també contra les retallades i l’aprimament de l’estat del benestar.

La dreta que vol aprofitar la crisi per canviar de model i espera que la ciutadania accepti incondicionalment aquest canvi, ja ha rebut una resposta clara a aquestes intencions: en menys de 100 dies el Govern del PP ha rebut un correctiu amb els resultats electorals a Astúries i Andalusia i la vaga del 29-M. Sens dubte per al PP ha estat la setmana més agitada des de que va formar el nou govern fruit del resultat de les eleccions generals del 20-N.

Malgrat tot, el PP no canvia el seu full de ruta, els pressupostos presentats pel Ministre Montoro són una provocació social com diu Joan Coscubiela. Concedeix una amnistia fiscal als defraudadors i en canvi puja la llum, el gas, retalla despesa social, rebaixa considerablement les partides per a les polítiques actives d’ocupació. En definitiva no són uns pressuposts per crear ocupació, sinó que ajuda els poderosos i maltracta els més necessitats.

El PP i el seu president farien bé llegir bé el que està expressant la ciutadania i iniciar un diàleg i una negociació amb els sindicats per modificar la reforma laboral i fer un canvi de rumb en les polítiques econòmiques i socials perquè en cas contrari aquest és l’inici d’un llarg camí ple de conflictes del qual els treballadors/es no són els responsables.

EL DISCURS I LA DOBLE MORAL

Vivim temps difícils, no solament per la crisi, sinó també pel fet que alguns governants fan allò que diuen que no faran. El PP va dir durant la campanya electoral que no apujaria els impostos i en canvi, als pocs dies de formar govern la primera mesura que va prendre va ser augmentar els impostos, això sí, justificant que era degut al dèficit heretat del PSOE. Aquesta mateixa argumentació la va fer CIU respecte al Tripartit per justificar les retallades que està duent a terme des que va entrar a governar la Generalitat de Catalunya.

Aquest estil tan “educatiu socialment”, és el què va practicar el PSOE quan va estar al govern. Fruit d’això, la ciutadania no li va perdonar i ha fet que aquest tingués uns resultats estrepitosos en les darrers conteses electorals i que acabarà aquest procés sense poder evitar que perdi les eleccions a Andalusia. Hi ha qui diu, que el desastre socialista encara no ha tocat fons.

El socialistes ho tenen difícil, tenen un passat molt recent amb mesures que també els va costar una vaga general. No poden esperar el miracle que el candidat socialista a la presidència de França, François Hollande, guany per redimir-se del que han fet com si res hagués passat. El Govern d’en Zapatero que havia estat defensant que no tocaria drets, va canviar de la nit al dia amb una reforma laboral, amb polítiques antisocials que va dur a un gran divorci amb el seu electorat del que encara no s’ha recuperat. Mentre no hagi una autocrítica de les polítiques realitzades en matèria econòmica i social mentre estaven al govern, la ciutadania els treu credibilitat davant l’oposició que ara fan al PP amb la reforma laboral.

Mentre els ciutadans esperem el miracle de l’autocrítica la vida continua, la crisi econòmica afecta tothom, però no per igual. Els alts executius de les grans empreses espanyoles segueixen cobrant sous milionaris. Aquesta tendència topa de ple amb la política d’austeritat del Govern del PP que ha ampliat la jornada laboral i congelat els sous dels treballadors públics. Per altra banda, el Governador del Banc d’Espanya torna a apel·lar a la baixada de salaris com única eina perquè l’economia espanyola recuperi competitivitat.

Indubtablement MAFO no es refereix als alts executius que segueixen cobrant emoluments de vergonya en l’actual conjuntura econòmica. Solament cal veure el que estan cobrant els presidents d’Iberdrola, BBVVA, Bankia, Santander que van dels 2,3 milions d’euros fins als 8,2 milions d’euros del conseller delegat de Prisa. Mentre els governs de CIU i PP continuen amb les seves polítiques de retallades socials i una nova reforma laboral que situa un nou marc de relacions laborals injusta i que facilita l’acomiadament barat.

Davant de tanta injustícia i d’una manca d’ètica i moral (si alguna vegada l’han tingut) la ciutadania s’ha començat a mobilitzar fet que posa de manifest el rebuig a tanta insensatesa per part de les elits econòmiques i polítiques d’aquest país. Les urnes no els hi donen un xec en blanc als governants per fer allò que no van explicar durant la campanya electoral i quan són criticats llençant campanyes de deslegitimació com estan fent amb els sindicats. Si no hi ha modificació no queda més camí que la vaga general, el primer gran conflicte social de l’era del president Mariano Rajoy.

LA REFORMA LABORAL: ACOMIADAMENT MÉS FÀCIL I MÉS BARAT

Es veia venir, el Govern del PP anava a aplicar una reforma laboral dura, extremadament agressiva en paraules del Ministre d’Economia. No hi havia cap dubte que la pressió d’una part important dels empresaris, de CIU i de la Cancellera Àngela Merkel i dels seus socis europeus ha fet que el PP, sempre sensible als postulats més dretans i no de centre com ells volen fer veure a la ciutadania, hagi elaborat una reforma laboral injusta i negativa per als treballadors i les treballadores d’aquest país.

Una reforma laboral que dóna tot el poder als empresaris i deixa desprotegits de drets als treballadors i les treballadores. La dreta política i econòmica està fent servir la crisi com a justificació perquè la classe treballadora vagi perdent drets socials aconseguits amb molts sacrificis durant el segle XX.

No és una reforma per crear ocupació, el mateix Ministre d’Hisenda Cristòbal Montoro diu que “no crearà ocupació per si mateixa”. Ens volen fer creure que el problema està en la rigidesa dels contractes de treball o en el model de negociació col•lectiva que ha fet que hi hagi més de cinc milions d’aturats i aturades. El veritable problema està en el nostre model productiu i aquí, tant el PSOE com el PP no han fet res, no han situat cap estratègia pel canvi de model i de tirar endavant un Pla per reactivar l’economia productiva.

El PP ha guanyat unes eleccions amb una agenda oculta, ja que tots els dirigents del PP per activa i per passiva van dir durant la campanya que no abaratirien l’acomiadament. Cosa que no han complert amb aquest Reial Decret Llei de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral que passa de 45 dies d’indemnització per acomiadament improcedent a 33 dies i que a la pràctica serà de 20 dies per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció . La ciutadania en general i, sobre tot, els votants del PP haurien de demanar-li responsabilitats per incompliment de programa, perquè en menys d’un més és el segon incompliment important.

També aquesta reforma laboral facilita per primera vegada els ERO en l’administració per causes econòmiques sense que l’autoritat laboral els doni el vist i plau, a més d’una rebaixada generalitzada dels salaris.

Els sindicats no tenen cap compromís amb el Govern atès que aquest no ha obert cap tipus de diàleg per aconseguir una reforma laboral consensuada, l’únic que ha fet el Govern és informar als sindicats i empresaris del contingut de la reforma. Per tant, davant d’aquesta reforma laboral que està pensada per donar satisfacció als empresaris i a les institucions econòmiques europees i mundials, cal una mobilització social intel•ligent que vagi sumant i creant consciència a amplis sectors de la ciutadania que aquesta reforma no crea ocupació sinó un acomiadament més fàcil i més barat i que és  possible un altre model econòmic més just i solidiari.

OCUPACIÓ I NOVA REFORMA LABORAL

La crisi no amaina, tenim encara per alguns anys i totes les previsions indiquen que l’atur continuarà augmentant fins al 23% entre el 2012 i 2013. Un dels col·lectius més afectats és el dels joves menors de 25 anys. El tercer trimestre de 2011 a Espanya hi havia un atur juvenil d’ un 47,7% i a Barcelona província un 42,5%, molt per sobre del de la zona euro que era d’un 21%.
La situació d’atur que vivim a Espanya i a Catalunya és absolutament insostenible i pot ser un còctel perillós per a la cohesió social del nostre país. Davant d’això sembla que l’única sortida que planteja el nou Govern del PP és una nova reforma laboral com si aquesta fos la solució als mals de l’atur. És demagògic el que diuen alguns tertulians de la dreta mediàtica, que la reforma és per crear ocupació, però cal recordar que la reforma laboral del Govern Zapatero no sols no ha creat ocupació, sinó que l’atur ha anat augmentant. Difícilment es crearà ocupació si no es prenen mesures per reactivar l’economia i no basar exclusivament la política econòmica en l’austeritat retallant la despesa pública i fonamentalment la que va destinada als serveis socials.

Sembla ser que l’objectiu de la nova reforma és seguir abaratint els acomiadaments i els costos de contractació. Donar més poder a les empreses, és a dir, que el conveni d’empresa sigui el prioritari enfront als d’altres àmbits. Això, en un país com el nostre on fonamentalment hi ha petita empresa suposarà un empitjorament de les condicions laborals i salarials dels treballadors i treballadores.

L’altre qüestió que defensa el PP i la CEOE és el tema de lligar els salaris a la productivitat i no com es fa fins ara que és lligar-ho al cost de la vida com a principal instrument per fixar l’evolució dels salaris. Una proposta com aquesta necessita de contrapartides com la participació dels treballadors en aquells aspectes que tenen influència en la productivitat del treball.

Per tant, no sembla que seguir insistint en noves reformes laborals sigui el camí necessari per a la creació d’ocupació, al contrari, aquestes serveixen perquè cada vegada que s’aproven, els assalariats i assalariades anem perdent cada cop més els nostres drets laborals i salarials. Les tres raons per les quals es vol fer la reforma laboral: el mercat laboral és rígid, l’acomiadament és car i hi ha massa modalitats de contractació. Aquestes raons són falses perquè el mercat laboral no és rígid ja que a l’any 2011 del nombre total de contractes registrats el 92,31% han estat temporals. L’acomiadament no és car del 92,31% de contractes temporals l’empresa hauria de pagar una indemnització de 8 dies per any, una altre cosa és que l’acomiadament sigui gratuït, i finalment a la pràctica solament hi ha dos tipus de contractes: temporal d’obra i temporal eventual.

Seguir pel camí que estan aplicant els neoliberals: reformes laborals i reduir la despesa pública social ens porta a un carreró sense sortida i a empitjorar la situació del país, ja que genera més desigualtats, com així es dedueix de la proposta de pressupostos pel 2012 per part del Govern de CIU que no serveix per reactivar l’economia i crear ocupació.